La petjada d’Enric Sagnier a Barcelona és més que significativa a la ciutat de Barcelona, alguns dels seus edificis més emblemàtics són la duana del Port, el Palau de Justícia, el Reial Club Marítim, la casa Rodolf Juncadella, o la casa Garriga Nogués, actual seu del Museu de l’Art Prohibit, per només citar alguns exemples. I és que Enric Sagnier va ser l’arquitecte més prolífic de la Barcelona de finals del segle XIX i principis del XX.
Precisament, per reivindicar el llegat d’Enric Sagnier i Villavecchia, el passat 10 d’abril vam comptar amb el periodista i assagista Lluís Permanyer, que introduït per Antonio Sagnier, empresari i net de l’arquitecte, va oferir un retrat de la figura d’Enric Sagnier.
Lluís Permanyer va començar parlant del banquer Rupert Garriga Miranda, qui va encarregar la que s’anomenaria Casa Garriga Nogués a Enric Sagnier el 1899: “El resultat va ser una casa imponent, elegant i rotunda, de la qual destaquen les mènsules d’Eusebi Arnau, la vitralleria de Rigalt, la claraboia central… La d’Enric Sagnier és una línia diferent de la del Modernisme, va influir-lo el seu estil personal, educat, respectuós, puntual, sabia escolat, amable, social, honrat, generós. Potser per tot plegat, amb 28 anys ja projecta el Palau de Justícia”.
En opinió de Permanyer hi ha tres moments estel·lars en l’arquitectura i desenvolupament de Barcelona: els temps de Pere III, amb la segona muralla gòtica intacta fins 1854; el pla Sardà i el naixement de l’Eixample i els Jocs Olímpics de 1992.
“Gaudí era de tracte rural, quan parlava deia mascles i femelles; i els clients no consideraven a Gaudí de tracte fàcil. Marañón deia sóc un drapaire del meu temps, Sagnier també ho era, no perdia el temps i s’adaptava a les necessitats del client sense agenollar-se. Tenia un tracte exquisit amb els clients i amb els que treballaven a peu d’obra, i va córrer la veu i molta gent li va fer encàrrecs, i va ser el més prolífic dels artistes modernistes, va fer 482 edificis. A Passeig de Gràcia 9 cases, a la Diaonal 11, a Rambla Catalunya 7. Tenia una gran obertura de compàs, va fer gran varietat de coses: balnearis, hotels, escoles, bancs, cases burgeses, arquitectura religiosa, granges, casses barates, magatzems… Res no és mesquí com deia Papasseit, i Sagnier fes el que fes mantenia un mínim de nivell i categoria. Tenia un estil europeu el·legant. És una sort per Barcelona haver tingut a Enric Sagnier”, va argumentar Lluís Permanyer.
Podeu seguir la conversa sencera a través del canal de Youtube del Museu de l’Art Prohibit: